1976: Acaba la colonització espanyola del Sàhara Occidental després de la "Marcha Verde" de Hassan II. El Marroc i Mauritània agafen els territoris abandonats, però Mauritània no tardarà a tornar-los al Front Polisari.
1980-1991: Guerra entre el Marroc y el poble saharaui.
1991: La ONU acorda convocar un referéndum de autodeterminació per el poble saharaui el 1991. Encara no s'ha celebrat.
2007: El Marroc ofereix un règim d'autonomia al Sàhara Occidental, però el Polisari vol el referèndum.
En cap moment hem d’oblidar que el Sàhara Occidental no és un territori qualsevol. A la darreria de l’any 1975, amb Franco moribund, el govern d’Arias Navarro abandonà les, fins aleshores, províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro en mans marroquines i mauritanes, cedint a les pressions de la monarquia alauita i ignorant els dictàmens de l’ONU i la veu del poble sahrauí, que coincidien en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. S’inicià aleshores un conflicte armat entre els dos Estats ocupants i el Front Polisario que havia de durar fins el 1979 en el cas maurità i fins el 1991 en el marroquí. Mentrestant, el govern del Marroc evitava per tots els mitjans possibles la convocatòria del referèndum (calia guanyar temps per tal d’assegurar-se un resultat favorable) i es dedicava a colonitzar els territoris ocupats. A hores d’ara, 35 anys després de l’eixida d’Espanya, la situació continua igual. O almenys continuava igual fins que, fa unes setmanes, els sahrauís que viuen als territoris ocupats alçaren als afores d’Al-Aaiun un campament de protesta per tal de fer visibles les seues reivindicacions.
No voldria tancar aquestes quatre ratlles sense recordar els milers de sahrauís que viuen en unes condicions infrahumanes entre les dunes de l’inhòspit desert algerià. Per a ells l’exili és doble: viuen fora de la seua terra i, alhora, pràcticament fora del món, enmig del no-res. Aquesta vegada ells no són els protagonistes, i això que potser són els més perjudicats de tot plegat. Perquè, en el fons, aquesta és una qüestió molt simple, relativa als drets humans més bàsics: aquells que garanteixen que les persones puguen ser allò que desitgen i puguen viure en condicions allà on vulguen. És així de senzill. I, encara que alguns diguen que és molt fàcil atacar el Marroc perquè queda molt progre, em sembla que és més fàcil encara –i més miserable–, fer tot el contrari, és a dir, creure a ulls clucs la versió marroquina i oblidar la història, oblidar la realitat quotidiana del poble sahrauí i ignorar que el que està fent el Marroc al Sàhara Occidental és, sens dubte, absolutament criminal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada